Pujada a les maladetes occidentals, al Pirineu aragonès. La cosa consisteix en assolir el punt més alt d’aquest sector del massÃs de la Maladeta, concretament el Pic Cordier, de 3254 m, aixà com també el segon punt més elevat, el Pic Sayó de 3221 metres, una ascensió que tenia in mente fa estona i que feliçment hem pogut dur a terme. El desnivell acumulat, des del 1900 metres que es comença és important.
Primera aturada. Berenar al refugi de la Renclusa o l’Ancllusa, després de 40 minuts de caminar des de La Besurta
La fauna local…que més tard veig entendre que era un competidor que me volia fer salvatge l’al•lota
I un gran entès amb el temps, o sigui, que a més és un meteofriki!
Per cert, refugi dotat d’instal•lacions méteo d’allò més complet.
Gregal, pren nota
I res, sortint del refugi es cerca una valleta estreta, molt idÃl•lica que ens fa guanyar altura rà pidament i que hem de remuntar per complet en una hora més o manco des del refugi.
Primeres vistes de la Glacera de la Maladeta. Avui dia dividida en dos lòbuls, en clar retrocés, però enguany tapada de neu per complet. Les roques grises són morrenes de la glacera, ens indiquen l'extensió assolida a la petita edat de gel, no fa tant.
A damunt, els cims que volem trepitjar.
Assolim el final de la vall a un coll, el de Paderna, a 2500 metres, des d’on ens hem de dirigir netament de cap a la cara nord del massÃs a la recerca del Coll d’Alba.
Per això ens queden 600 metres a remuntar
, entre roca i neu…
Molta més neu….
….pendents de neu durÃssimes (crampons indispensables perquè la neu tapa una costra de gel important i no és oportú llenegar pel pendent avall)...som a sobre de les restes del que fou la glacera d'Alba, extingida fa menys de 50 anys i de la que avui en dia en queden tan sols les restes en forma de gel inert.
…i finalment arribam a la base del coll d'Alba (3081m), que te una inclinació notable però que hem d’aconseguir superar si volem fer cim, del que encara ens separen 250 metres de desnivell.
La pendent és forta i el terreny poc plaent. Una passa envant i dues enrera en moltes ocasions. Fer esforços aquà costa una mica, no és precisament fer footing per s’Arenal.
Assolit el coll. Vistasses a tot arreu.
El proper objectiu: el Collado Cordier, a 3100 metres.
Roques a dojo que no faciliten l’avanç. El Coll depara una fastuosa panorà mica de la vessant sud de la Maladeta i es veuen ja ben be els dos cims que des d'aquà pareixen bons de fer, però que enganen, la pendent és molt més forta.
I d’allà de cap al nord, per assolir el cim del Pic Sayó o Segon Pic Occidental de la Maladeta. 3221 metres.Fa fred i vent.
Ara, a davallar per la carena, sense badar.
Les vistes de cap a la glacera són molt bones, però la veritat que tampoc vaig guaitar gaire perquè el tall m’imposava respecte tot i que mai acaba de ser exposat del tot si no fas l'annerot.
I des d'allà , de cap al segon cim de la jornada, el més alt, el Cordier. Va resultar ser el tram més mal de fer de tots a causa de la inclinació i unes plaques de neu gelada de poc fiar, això sÃ, molt curtes. Exigien atenció i cura ja que estaven penjades al buit. Imagin que entrat l’estiu, la complicación decreix a mesura que desapareix la neu. Crec que va ser l’únic punt on realment ho varem passar una mica pillo.
Cim. Pic Cordier o Primer Pic Occidental de la Maladeta. 3254 m. Panorà mica de somni per a un muntanyenc. Poc ho vaig disfrutar, era tard i per tant, va ser arribar, fer la foto i davallar.
Amb precaució sobretot a les plaques de neu dura (que a migdia era una mescla de neu blana i gel de dubtosa fiabilitat, a la que els que trescam per tramuntana no estam avesats) però que finalment es superen sense més complicacions. Això sÃ, crec que és un dels dies que més fam he tengut en la vida, reconec que ferem curts de menjar i en ser abaix crec que m’hagués menjat un manat d’herba mateix.
Sempre a la davallda hi ha nous matisos que abans no veies, i me vaig fixar en el mar de niguls que s'escampava per davall.
Esper que us hagi agradat. A mem si demà us puc penjar un altre repor del Petit Vignemale.
